Do Not Track: un absurd el fracàs del qual es comença a reconèixer una dècada després
10/01/2025

Més d’una dècada? Fa gairebé tres lustres, de fet, des que va començar a sentir-se parlar de Do Not Track (DNT), una característica dissenyada perquè els internautes rebutgessin educadament, si així ho desitjaven, ser rastrejats pels llocs web que visitaven; un brindis al sol que la indústria va adoptar ràpidament i que no ha servit de res. Ara, Mozilla és la primera de les grans a despenjar-se de l’invent.
I això que també va ser la primera a implementar el DNT al Firefox, abans que la resta de navegadors web i fins i tot organismes com W3C, el consorci internacional encarregat de presentar les recomanacions a seguir en l’evolució de la web quant a protocols i altres tecnologies, fessin el mateix. Tot i això, el temps ha demostrat que les bones formes no funcionen a Internet.
En resum, Do Not Track és una mena de mecanisme de comunicació entre navegadors web -o altres aplicacions connectades a Internet- i els llocs web; un ajustament opcional que transmet a les pàgines que es visiten una petició explícita per part de l’usuari per no ser rastrejat i que, en principi, aquests haurien d’acceptar. És així de senzill. El DNT és un «si us plau, no em rastregis».
En efecte, no es tracta d’un bloqueig de cap mena. Ni tan sols d’un consentiment en base a alguna regulació. És una petició explícita, però no tàcita, que només ha de ser acceptada pel lloc en qüestió: aquest n’ha d’haver implementat el seu suport. Un formalisme que va tenir molt bona acollida al seu moment, però que ha quedat en res, cal repetir.
La idea original era que, davant de l’avidesa recol·lectora de dades de la indústria publicitària que aguanta gran part de l’Internet obert, i amb els usuaris farts de tant anunci i temorosos de la seva privadesa, un terme mitjà podia ser la solució: mostra’m publicitat, però no em rastregis. Com diem, mai no va funcionar, perquè el que es deixa a la bona voluntat de les parts, poques vegades se sosté.
Ara, més d’una dècada després que Do Not Track es convertís en bandera de no se sap ben bé què, Mozilla és la primera de les grans a baixar del carro i ja ha anunciat que eliminarà el DNT del Firefox…perquè no serveix per a res: ni tots els llocs ho van implementar, ni molt menys ho respecten i la falsa sensació que pot generar aquesta característica és, principalment, perniciosa envers l’usuari.
Mozilla apostarà pel Global Privacy Control (GPC), un altre estàndard al mateix estil de Do Not Track, però recolzat per legislacions determinants en part del món com el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) a Europa i la Llei de Privadesa del Consumidor de Califòrnia (CCPA). És a dir, qui incompleixi GPC s’enfrontarà a la llei. N’hi haurà prou? L’evidència és clara en aquest sentit: no. Però ja és una mica més del que hi havia.
De fet, els mecanismes de rastreig web han evolucionat tant en aquests darrers deu anys que el DNT, que als seus inicis apuntava únicament al rastreig per localització, s’havia quedat igualment desfasat. Igualment, les legislacions com el RGPD i la seva imposició en l’acceptació de galetes són molt més rotundes que qualsevol senyal que s’enviï a un servidor… Amb la contrarietat de ser també més complicada per a l’usuari, que acaba acceptant-ho tot per anar més de pressa.
Així que ens quedarem com estàvem, més o menys: només Google treballa en un mètode alternatiu a la recol·lecció de galetes -de tercers en aquest cas, les de caràcter publicitari- amb què oferir un canvi a l’statu quo entre una indústria àvida de dades i uns usuaris parapetats després d’un bloquejador que minva els ingressos de les empreses a Internet.